Bon preagility de la Taxi i la O’Neil
“Bon dia Tinent O’Neil… Hem detectat l’organització d’un preagility al Pireneos 2020 el proper 26 d’agost…La seva missió, si decideix acceptar-la, serà participar en aquest esdeveniment i obtenir un resultats acords al seu entrenament i edat. Si qualsevol dels membres del seu equip, especialment la Carme, és capturat o ferit, el Secretari negarà qualsevol coneixement de l’assumpte. Si us plau, destrueixi aquesta gravació a la manera habitual. Bona sort, O’Neil.”
Un cop va mastegar i deglutir la xuxe-cinta, O’Neil va començar a planificar el cop. No era un assumpte fàcil, massa novell, massa distraccions, estic preparada per tal repte? L’equip confia en mi? Es preguntava. Masses preguntes i molt poques respostes. L’equip tenia una fe cega (o quasi borni) en la seva líder. Carme, infatigable companya en els darrers temps, tampoc és que ho tinguis gaire més clar. Estaré a l’altura, em situaré, indicaré, i donaré els advertiments a temps, o els nervis em deixaran paralitzada? Però la decisió estava presa, un objectiu: reeixir, una missió: completar dues mànegues satisfactòriament. Ens enfrontem a una missió impossible? Aviat ho esbrinaríem.
I va arribar el dia, després d’entrenament, simulacions, sessions d’autoconvenciment, i una sessió de gratificant spà caní (no cal anar a una missió feta uns zorros) eren al lloc i a l’hora establerta.
Primer van avaluar la situació, es tracta d’un preagility sense eslàlom ni zones, ràpid, amb distància entre obstacles, amb alguns cecs i alguns reres. L’objectiu tàctic, mantenir la distància adequada entre l’agent O’Neil i la seva companya per tal de no entorpir el recorregut de l’agent. L’inici presagiava un bon resultat, un quiet fenomenal d’O’Neil (disfressat de fals disimul mentre mirava al seu voltant) i salt, túnel, salt, túnel, salt, gira, salt, túnel, salt, salt, túnel, salt, túnel, i salt. Un recorregut perfecte, àgil, ben coordinat. Havien passat el primer dels dos reptes. Havia estat casualitat, fortuna, o un desig del destí? Encara no ho sabrien fins a enfrontar-se a la prova final: La Segona Mànega (Si us plau, llegir-lo amb veu cavernosa, es tracta d’un efecte de so)
O’Neil i l’equip (bé, la Carme a seques) afrontaven el repte definitiu, aplicar les tècniques desenvolupades mitjançant l’entrenament a una pista quasi de veritat. Aquesta vegada, el quiet va costar un pel més, quelcom sense importància, però havia nervis. I salt, túnel, salt, però que fa la Carme?, no acompanya a O’Neil fins a la boca del túnel sino que la llança de lluny amb la plena confiança que l’agent interpretarà correctament la indicació. Però tot va bé, O’Neil s’aboca directament al túnel i amb un cec arriscat, la Carme la porta fins al proper salt, salt, túnel. Ara la Carme té un pla, no portarà l’O’Neil fins al proper salt per darrera com si fos una bebè, s’ha quedat per darrera del salt per indicar-li un “in”. Es mastega la xuxe-tragèdia. Però O’Neil executa la senyal a la perfecció. Quin parell. Salt, salt, cec de la Carme, túnel, salt, túnel, salt, cec de la Carme sense mirar a l’O’Neil, salt, dins, salt. Un recorregut perfecte.
La primera missió ha estat difícil, quasi impossible, però l’han superat amb escreix. El Secretari ha quedat àmpliament satisfet amb el resultat. Esperem que les properes missions que li siguin encomanades siguin igual d’exitoses, o com a mínim, que s’ho passi bé participant.