La banda de “Er Cani” a Kronos Corral

La banda de “Er Cani” no era una banda a l’ús, ja sigui l’atzar, la fortuna, o el vent, el destí havia reunit un selecte equip de competidors, cadascun d’ells amb motivacions pròpies, però amb l’ànsia de gaudir de l’esport que practicaven.

Cadascun dels integrants de la banda incorporava els seus trets personals. La Striptease, “La Douce”, una fina senyoreta del sud, tranquil·la, confiada, segura de sí mateixa, que es movia sense ni despentinar-se per entre els obstacles. El Hippy, “ToLoco” obstinat, de mirada seductora que esblaimava, però amb un rerefons tronat, era l’impredictible del grup. La Collie, “Ràpida i mortal”, infatigable, un llamp, garantia d’espectacularitat, ningú no podia deixar de mirar-la quan estava a la pista. El Drac, “Ace Drac”, el veterà del grup, la seva experiència i mestratge estava trufada de passats i futurs èxits. El Morgan, “Momo”, pur muscle direccionat a l’acció, sols la continua atenció de la seva mestressa havia aplacat la seva feresa indòmita. I, per últim, el Qumba, “Sis Pals” l’altre muscle de la banda, ple de rampells, però capaç de deixar-se pam i mig de pell a la pista.

Ningú no sap amb certesa què o com es va iniciar la comtessa, només que aquesta es va allargar durant dos dies, del quatre al cinc de juny. El jutge Gregori Conde va preparar l’escenari. Pistes tortuoses, farcides de trampes, girs angulats fora de traçada, un autèntic repte per a qualsevol equip. Més endavant us explicaré com va anar el duel, però ja us puc dir que pocs de la banda van sortir indemnes, quasi tots van acabar en forma d’osca al xiulet del jutge.

Dissabte

Al jumping de l’Striptease va passar el que sembla impossible: l’Strip va sortir-se de l’eslàlom. Potser la fulgor enlluernadora d’un raig verd, una ona magnètica emesa per extraterrestres, o un sobtat i violent moviment de l’escorça terrestre van desviar la trajectòria de l’Strip. Segurament mai ho sabrem, però els pocs testimonis directes d’aquest inusitat fet no ho podrem oblidar i, durant generacions, ho podrem explicar als nostres descendents. L’agility l’Strip i la Carme el van resoldre a la perfecció, completament coordinades, sense entrebancs i sense fer una passa de més. Tot el recorregut el van completar com si fos un ball harmoniós d’una parella perfectament assemblada.

El primer, el sisè, el tretzè, el catorzè, el setzè, i el dissetè (suport inclòs), tots els va tirar el Qumba al jumping. En Qumba es va transformar en una mena forçà de la natura, una trompeta de Jericó, el martell de Thor o quelcom similar que anava abatent obstacles al seu pas. Era com si la seva missió última fos esgotar a l’equip de pista i enrampar el braç del jutge, que no donava a l’abast de tant aixecar-lo. Després de tenir-se més de quatre bordades amb un altre gos, en Qumba va iniciar l’agility més alterat del que és normal en ell (i que ja és molt). La pista la desenvolupava a la perfecció, però Juanjo va subestimar la capacitat de regirar-se d’en Qumba. Va encabir tot el seu cos entre dos obstacles, en un espai en el que no cabria ni l’Osito, una bèstia de la fisiologia i la reacció. Un cop superada la sorpresa (i l’eliminació), pista perfecta, ràpida i coordinada.

La sensació que tens quan revises el vídeo del jumping de la Collie és que a en Xavier se li ha espatllat la tablet i ha enregistrat un vídeo a una velocitat inadequada. És com posar un disc de Georgi Dann a 72 rpm. Una pista quasi perfecta fins que, pràcticament al final, Collie va fer caure un pal. Fet que no retreu que la pista la fes espectacular. A l’agility, primer una senyalització massa subtil d’en Sam, la zona de la rampa (que havies de assenyalar des de massa lluny) i, finalment, la ultra velocitat de la Collie van portar a l’eliminació de l’equip.

Mercè continua entrenant de forma infatigable. Amb una lloable obstinació, s’ha marcat la fita de que en Hippy resolgui a la perfecció les zones, i no desistirà en el seu afany fins assolir l’objectiu assenyalat. Obviant l’eliminació premeditada, van realitzar un recorregut que comença a mostrar els fruits del treball anterior als entrenaments. El jumping va ser memorable, no per bo, sinó per inesborrable a la memòria. Després d’un bon quiet, el Hippy va iniciar la transformació de plàcid a esbojarrat, una mena de Doctor Jekill i Mister Hippy. La Mercè, desbordada per la transmutació, el va acabar agafant en braços i traient-lo de la pista d’una forma expeditiva.

Diumenge

El Drac … Que podem dir del Drac? El millor representant de la banda de “Er Cani” a grau III. Ràpid, segur, fiable i eficaç va resoldre a la perfecció i sense cap penalització els tortuosos traçats de grau III  de l’ agility i del jumping .

En Morgan va quedar eliminat al Jumping en no respectar el quiet de la sortida. L’Eli no li passa una. El traçat posterior brillant i ràpid. A l’agility,  l’Eli perfecciona el quiet a la sortida. Un cop eliminat, unes zones perfectes i un guiatge amb mestratge.

El Hippy va començar l’agility entrebancat amb l’eslàlom, més tard es va oblidar de fer un salt massa llunyà, i, en darrer lloc,  una dificultosa entrada a un túnel van completar tres refusos. Al Jumping l’eslàlom encara se li resisteix. Massa pals junts en línia. La Mercè s’estima més no ratllar al pobre Hippy i continua cap al proper salt. Un altra osca al xiulet del jutge.

Qumba a l’agility es va estimar més no esperar a que l’eliminessin en cap de les trampes que incorporava el traçat. En eliminar-se al segon salt, fàcil i sense complicació, s’estalvià l’estrès posterior i va acabar el recorregut feliç com una perdiz. Al jumping, una mala senyalització de Juanjo per a l’entrada a l’eslàlom i un salt per sobre del guia per tal de no fer un obstacle per darrera van portar-lo a una altra l’eliminació.

A l’agility, la Collie es mirava desolada a en Sam. En que quedem? pensava ella. Salto cap allà, tu em dius que cap a aquí, doncs m’invento un salt double-twister, que, encara que em comporti l’eliminació, m’ha quedat niquelat. En el Jumping pot demostrar tota la seva vàlua i rapidesa, realitzant un traçat a la velocitat de la llum sense cap errada.

L’agility de l’Striptease era fluid, ràpid, i segur, però un salt difícil de senyalitzar, i una corba més ampla del que era necessari va fer que saltés l’obstacle per la banda contraria a la correcta. Al jumping, la Strip, enmirallada amb la Collie, va volar entre els obstacles. Mentre tant, la Carme, de forma subtil, prenia venjança amb el jutge intentat portar-se’l per davant (que sembli un accident, je, … je).

I així amics meus és com va acabar l’èpic duel. Amb més sort per uns que per d’altres. Alguns, com l’Strip o el Drac van aconseguir un punt per l’individual, altres com la Collie van sumar puntets, i la resta caldrà que es preparin més i millor per tal d’afrontar el proper duel, que serà aviat. I com va dir en Qumba a les darreries de l’enfrontament: “A Rin-tin-tin poso per testimoni que no podran ensorrar-me. Sobreviuré, i quan tot hagi passat, mai tornaré a tirar un pal, ni jo ni cap dels meus. Encara que hagi de mentir, robar, pidolar o mossegar, ¡A Rin-tin-tin poso per testimoni que mai tornaré a tirar un pal!”